Emprendedurisme

Si els triangles tingueren un déu, seria de tres costats.

Montesquieu, Cartes perses

Des que esclatà la crisi ençà la paraula “emprenedor” ha adquirit una força i un ressò creixent: omple notícies, enquestes, xerrades, conferències, taules rodones, discursos institucionals, programes electorals, publicitat, etc. Aquesta nova figura, lligada a conceptes com creativitat, innovació, iniciativa privada i d’altres, ha pres una dimensió gegantina y s’ha configurat com el rovell de l’ou d’un discurs que tracta d’esperonar la gent cap a una eixida individual a la crisi o, en qualsevol cas, a una millora personal que neix i mor en un mateixa.

El primer problema que hom hi troba és, no obstant, el de donar-li una definició al dit concepte, perquè o bé se’n dóna una molt abstracta i trivial, o bé se’n dóna una que, per ser massa particular, no es ven enlloc. La primera caracteritzaria l’emprenedor com tot individu que decideix, d’acord als seus gustos o necessitats, emprendre o engegar un projecte personal. És obvi que una definició tal no serveix per a res, perquè emprenedor seria tant el que decideix començar un negoci de desenvolupament d’aplicacions per a smartphones com qui decideix aprendre grec antic perquè li agradaria poder llegir les comèdies d’Aristòfanes en la llengua en què foren escrites, o qui decideix tenir un gos, o fer exercici, o aprendre a cuinar, o llegir un llibre del revés. D’una definició com aquesta, a més, no se’n segueix la moda actual de l’emprendedurisme, doncs gent que opta per emprendre un projecte personal sempre l’ha haguda i sempre n’hi haurà. La segona definició és, com hem dit, molt més particular, i encara que hom no la trobarà formulada d’una manera unívocament expressa en cap conferència ni cap llibre al respecte, tots l’hem pensada alguna vegada: l’emprendedurisme és un assumpte necessàriament lligat al negoci, i necessàriament permeable a les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Així entès, l’emprendedurisme es difícil d’arrelar substantivament en la nostra societat per motius ben obvis: no hi ha diners ni collons per engegar cap negoci, i a més, qui sap programar amb llenguatge informàtic? El problema és, no obstant, que l’emprendedurisme puga arrelar ètica i políticament. En primer lloc perquè el missatge que se’n desprèn és que tu, i només tu, eres el culpable de la teua situació: et falta energia, moviment, creativitat, trobar allò en què destaques, superar-te, llençar-te, innovar. En segon lloc, perquè tota eixida a l’actual situació de crisi ha de passar sempre per la individualitat, pel subjecte solitari que fa, com deia Tocqueville, dels vicis privats virtuts públiques.

No esperes, doncs, que “papà Estat” t’assegure uns mínims que et permeten viure dignament, no busques eixida en el cooperativisme, en el sindicalisme o, en qualsevol cas, en la lliure associació amb altres com tu. No sigues un més d’un ramat que mor d’atur: deslliga’t, vola sol, tu contra el món. Emprèn. No et queixes més, tampoc, de la teua situació. No et rebel·les contra cap element metafísic i abstracte com el sistema, els mercats o el poder. Estàs sol en una jungla on els demés van, com has d’anar tu, a per les preses d’una manera voraç i despietada. El mercat eres tu. Les persones no existeixen: només competidors. Els xiquets no són éssers que necessiten formació: són els consumidors del futur. Els treballadors són recursos humans. Els pacients clients. Els empresaris emprenedors: liberalisme de trinxeres, neoliberalisme 2.0.

Però com tota ideologia, l’emprendedurisme necessita no només unes definicions, uns dogmes i un vocabulari propis, sinó també uns ídols, uns referents que el lideren espiritualment. Montesquieu deia que si els triangles disposaren un déu, el farien com són ells, és a dir, de tres costats. El déu de l’emprendedurisme, doncs, ha de tenir també les característiques pròpies del moviment, la creativitat, la autoformació roussoniana i l’èxit que el caracteritzen. Ha d’haver naixcut contracorrent per acabar creant una corrent dominant. Ha de representar un producte innovador, triomfant, estètic i sinònim d’actualitat. Ha de ser un apassionat per la feina, un Robinson Crusoe que acaba per menjar-se el món. El seu nom ha de ser una eterna evocació de l’audàcia, la victòria, la invasió mundial d’una marca i de l’eròtic desig capitalista d’un món sense fronteres per conquerir.

Steve Jobs és el déu. Vida excèntrica, innovador que neix lluitant amb gegants, l’home que es fa a si mateixa, que no abandona, que triomfa, que amassa una fortuna, la competitivitat tronadora que arrabassa els enemics, l’individu que propaga una marca i uns productes que tothom vol tenir, la cara de la revista Times, la portada de biografies que l’exalten, al capdavant de tota enquesta que ordena la riquesa dels més rics i la creativitat feta èxit.

Malauradament, l’iPhone no el fabriquen cinc-cents suecs amb contracte, drets laborals inamovibles, condicions d’higiene i seguretat envejables, horaris raonables i pactats, amb seguritat i prestacions socials, permisos de maternitat i paternitat, etc. Els productes Apple (com gran part de tots els productes que recorren el món) es fabriquen a China, Taiwàn, Vietnam o Indonèsia per persones que no són persones sinó esclaus. Per treballadors que no són treballadors sinó, com a cap altre lloc, recursos dels que hom disposa com i quan vol. Éssers llençats a un mercat on tot val, víctimes de l’èxit d’un déu que viu i regna milers de quilòmetres a l’est i que fins i tot prefereixen llevar-se la vida a seguir treballant en aquelles condicions inhumanes.

L’emprendedurisme deforma la realitat i només proposa eixir del forat cavant més i més. Establir com a referent dels joves una innovació i empenta que emmascaren una riquesa aconseguida amb explotació no pot ser entès com un progrés o com una opció de futur, sinó com una simple involució que pretén renunciar als drets socials que tanta sang costaren conquerir i un intent de deteriorar tota opció de lluita que gire sobre l’eix de l’associacionisme i la unió de les víctimes d’una estafa històrica.

Si hem de dir-li alguna cosa al jovent en atur i sense cap perspectiva, aquesta haurà de ser no la d’emprendre una empresa, sinó la d’emprendre una lluita, la lluita pel seu propi futur; i que aquesta no és una lluita que es resolga individualment als despatxos de les empreses, sinó en grups molt nombrosos als carrers del seu poble o ciutat.

Alfonso Casalta