L'auge de la ultradreta: un problema de tots

Quants amics o coneguts descendents de manxecs, andalusos, murcians o aragonesos tens? estic segur que més d’un, de fet és molt probable que tu també ho sigues.

L’èxode rural de meitat segle XX cap a zones més industrialitzades i pròsperes com la nostra terra, va donar lloc a una entrada de població “estrangera” amb una llengua i uns costums diferents als nostres, malgrat les penúries pròpies de l’època, es va forjar una societat on coexistien persones de diversa procedència fins al punt de barrejar-se i esdevindre’s com una societat unificada, només diferenciada per la classe a la que pertanyien, però de cap manera a la zona de la que procedien.

Les posteriors generacions, hereus d’aquella barreja cultural, ens enfrontem ara a un nou èxode que porta produint-se de manera més notòria des dels anys noranta i sobretot principis del nou mil·lenni, però a diferència d’aquell èxode rural dels anys cinquanta i seixanta, els nous veïns d’aquesta terra venen de zones amb el cínic nom de “països subdesenvolupats”, que no són altra cosa que el resultat de la globalització i el capitalisme salvatge comandat pels Estats occidentals que perpetuen l’estatus quo que existeix entre nord i sud i on també incloem a les antigues repúbliques soviètiques, on perdut el seu valor estratègic per al triomfant bloc occidental, van ser abandonades a la seua sort al capdavant de “democràcies” capitalistes que desindustrialitzaren les economies per a convertir-se en països exportadors de persones fugint d’un capitalisme corrupte a mans d’autèntics gàngsters.

Com a meitat segle XX, coexistim a aquesta terra persones de diverses pàtries i llengües, i encara que es innegable que les diferències culturals són més notables en els nostres temps, la major part de la nostra generació ha donat mostra de tolerància i bon enteniment amb els nostres nous veïns, aquestos, són ja part dels nostres pobles i ciutats, i poc a poc van introduint-se en l’ambient cultural i social de la nostra terra, de la terra de tots.

Per altra part, no es cap secret que existeix un percentatge perillosament creixent d’una part de la població que no és tant favorable a aquesta coexistència, en aquest context, s’ha col·lat un molest fantasma a la vida política de les nostres comarques, el fantasma del feixisme, disfressat de “partidos patriotas” o extrema dreta o com cadascú ho vulga dir.
 El fet és que, aprofitant l’esgotament del sistema capitalista, els partits neofeixistes, han reduït la lluita de l’obrer “aborigen” a imposar-se a l’obrer “estranger”, la millor manera que se’ls ha ocorregut és la de proposar l’expulsió de tots els immigrants dels nostres barris i pobles per a que la feina quede en mans “nacionals”.
 No dubten en bombardejar en dades a l’obrer desesperat pels efectes de la crisi, així mostren a una administració permissiva i generosa amb la població immigrant, i uns obrers “nacionals” discriminats pel fet de ser espanyols.

La realitat és que aquestes molletes de pa amb les que “premia” l’administració als immigrants i ens “priva” als obrers autòctons, les ajudes socials, són un dret i no un premi, un dret que hauria de ser extensible a tota la classe obrera, independentment de la procedència, malauradament, aquestos partits neofeixistes, no lluiten pel just repartiment de la riquesa de l’Estat, es desemmascaren com el que són, una mutació de la burgesia capitalista, la dreta dels pobres, el racisme, l’anticomunisme, el bel·ligerant i perillós feixisme que ja escampa per tota Europa i que intenta incrementar les seves quotes de poder des dels nostres pobles.

Vicent Leonés

Emprendedurisme

Si els triangles tingueren un déu, seria de tres costats.

Montesquieu, Cartes perses

Des que esclatà la crisi ençà la paraula “emprenedor” ha adquirit una força i un ressò creixent: omple notícies, enquestes, xerrades, conferències, taules rodones, discursos institucionals, programes electorals, publicitat, etc. Aquesta nova figura, lligada a conceptes com creativitat, innovació, iniciativa privada i d’altres, ha pres una dimensió gegantina y s’ha configurat com el rovell de l’ou d’un discurs que tracta d’esperonar la gent cap a una eixida individual a la crisi o, en qualsevol cas, a una millora personal que neix i mor en un mateixa.

El primer problema que hom hi troba és, no obstant, el de donar-li una definició al dit concepte, perquè o bé se’n dóna una molt abstracta i trivial, o bé se’n dóna una que, per ser massa particular, no es ven enlloc. La primera caracteritzaria l’emprenedor com tot individu que decideix, d’acord als seus gustos o necessitats, emprendre o engegar un projecte personal. És obvi que una definició tal no serveix per a res, perquè emprenedor seria tant el que decideix començar un negoci de desenvolupament d’aplicacions per a smartphones com qui decideix aprendre grec antic perquè li agradaria poder llegir les comèdies d’Aristòfanes en la llengua en què foren escrites, o qui decideix tenir un gos, o fer exercici, o aprendre a cuinar, o llegir un llibre del revés. D’una definició com aquesta, a més, no se’n segueix la moda actual de l’emprendedurisme, doncs gent que opta per emprendre un projecte personal sempre l’ha haguda i sempre n’hi haurà. La segona definició és, com hem dit, molt més particular, i encara que hom no la trobarà formulada d’una manera unívocament expressa en cap conferència ni cap llibre al respecte, tots l’hem pensada alguna vegada: l’emprendedurisme és un assumpte necessàriament lligat al negoci, i necessàriament permeable a les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Així entès, l’emprendedurisme es difícil d’arrelar substantivament en la nostra societat per motius ben obvis: no hi ha diners ni collons per engegar cap negoci, i a més, qui sap programar amb llenguatge informàtic? El problema és, no obstant, que l’emprendedurisme puga arrelar ètica i políticament. En primer lloc perquè el missatge que se’n desprèn és que tu, i només tu, eres el culpable de la teua situació: et falta energia, moviment, creativitat, trobar allò en què destaques, superar-te, llençar-te, innovar. En segon lloc, perquè tota eixida a l’actual situació de crisi ha de passar sempre per la individualitat, pel subjecte solitari que fa, com deia Tocqueville, dels vicis privats virtuts públiques.

No esperes, doncs, que “papà Estat” t’assegure uns mínims que et permeten viure dignament, no busques eixida en el cooperativisme, en el sindicalisme o, en qualsevol cas, en la lliure associació amb altres com tu. No sigues un més d’un ramat que mor d’atur: deslliga’t, vola sol, tu contra el món. Emprèn. No et queixes més, tampoc, de la teua situació. No et rebel·les contra cap element metafísic i abstracte com el sistema, els mercats o el poder. Estàs sol en una jungla on els demés van, com has d’anar tu, a per les preses d’una manera voraç i despietada. El mercat eres tu. Les persones no existeixen: només competidors. Els xiquets no són éssers que necessiten formació: són els consumidors del futur. Els treballadors són recursos humans. Els pacients clients. Els empresaris emprenedors: liberalisme de trinxeres, neoliberalisme 2.0.

Però com tota ideologia, l’emprendedurisme necessita no només unes definicions, uns dogmes i un vocabulari propis, sinó també uns ídols, uns referents que el lideren espiritualment. Montesquieu deia que si els triangles disposaren un déu, el farien com són ells, és a dir, de tres costats. El déu de l’emprendedurisme, doncs, ha de tenir també les característiques pròpies del moviment, la creativitat, la autoformació roussoniana i l’èxit que el caracteritzen. Ha d’haver naixcut contracorrent per acabar creant una corrent dominant. Ha de representar un producte innovador, triomfant, estètic i sinònim d’actualitat. Ha de ser un apassionat per la feina, un Robinson Crusoe que acaba per menjar-se el món. El seu nom ha de ser una eterna evocació de l’audàcia, la victòria, la invasió mundial d’una marca i de l’eròtic desig capitalista d’un món sense fronteres per conquerir.

Steve Jobs és el déu. Vida excèntrica, innovador que neix lluitant amb gegants, l’home que es fa a si mateixa, que no abandona, que triomfa, que amassa una fortuna, la competitivitat tronadora que arrabassa els enemics, l’individu que propaga una marca i uns productes que tothom vol tenir, la cara de la revista Times, la portada de biografies que l’exalten, al capdavant de tota enquesta que ordena la riquesa dels més rics i la creativitat feta èxit.

Malauradament, l’iPhone no el fabriquen cinc-cents suecs amb contracte, drets laborals inamovibles, condicions d’higiene i seguretat envejables, horaris raonables i pactats, amb seguritat i prestacions socials, permisos de maternitat i paternitat, etc. Els productes Apple (com gran part de tots els productes que recorren el món) es fabriquen a China, Taiwàn, Vietnam o Indonèsia per persones que no són persones sinó esclaus. Per treballadors que no són treballadors sinó, com a cap altre lloc, recursos dels que hom disposa com i quan vol. Éssers llençats a un mercat on tot val, víctimes de l’èxit d’un déu que viu i regna milers de quilòmetres a l’est i que fins i tot prefereixen llevar-se la vida a seguir treballant en aquelles condicions inhumanes.

L’emprendedurisme deforma la realitat i només proposa eixir del forat cavant més i més. Establir com a referent dels joves una innovació i empenta que emmascaren una riquesa aconseguida amb explotació no pot ser entès com un progrés o com una opció de futur, sinó com una simple involució que pretén renunciar als drets socials que tanta sang costaren conquerir i un intent de deteriorar tota opció de lluita que gire sobre l’eix de l’associacionisme i la unió de les víctimes d’una estafa històrica.

Si hem de dir-li alguna cosa al jovent en atur i sense cap perspectiva, aquesta haurà de ser no la d’emprendre una empresa, sinó la d’emprendre una lluita, la lluita pel seu propi futur; i que aquesta no és una lluita que es resolga individualment als despatxos de les empreses, sinó en grups molt nombrosos als carrers del seu poble o ciutat.

Alfonso Casalta

Esquerra Unida exigeix un pla d’ocupació per als joves de Castelló

Marina Albiol, diputada d’EUPV a Les Corts Valencianes, considera urgent implementar polítiques de potenciació d’ocupació des de les administracions públiques que garanteixen una mínima estabilitat en el treball. “L’actual crisi econòmica ha sigut especialment agressiva per a la joventut, la majoria de la joventut es troba tradicionalment sotmesa a contractes temporals molt precaris, i són els primers en ser acomiadats i engronsar les llistes de l’atur”.

La representant d’esquerres demana a les administracions públiques un pla d’ocupació juvenil específic per a l’ocupació juvenil per a persones menors de 35 anys. “En els últims anys s’ha expulsat a molts joves del sistema laboral i les noves generacions veuen com les portes els son tancades”, i afegeix, “cal fomentar el relleu en les empreses reduint la jubilació als 60 anys, creació d’ocupació pública en sectors com l’economia verda i el medi ambient, una equiparació salarial del contracte en pràctiques i de formació amb la categoria professional, potenciar des de l’administració la xarxa d’economia alternativa i solidaria i las xarxes de comerç just.”.

La diputada d’EUPV, Marina Albiol, assegura que la situació actual de la joventut a Castelló en matèria laboral és terrible, “amb una taxa d’atur juvenil del 54% a les nostres comarques i més de 26000 joves que ja han desistit de trobar treball segons l’EPA”, i afirma que la situació actual “està condemnant a la inactivitat a tota una generació de castellonencs i castellonenques, gent que no haurà conegut res més que l’atur en la seua vida laboral”.

Albiol recalca que aquesta situació genera un cercle viciós perquè la poca ocupació que queda reclama experiència i els joves no la tenen, “si no treballes no pots acumular experiència i si no tens experiència no pots treballar, el pitjor és que abans de la crisi aquesta situació afectava als menors de 25 anys, ara ens podem encontrar a gent de 30 anys sense experiència i que si no es posa remei en uns anys passarà a ser un aturat estructural sense opció a trobar treball”.

La diputada assegura que aquesta situació té responsables amb nom i cognoms, “aquestes mesures neoliberals practicades pel PP estan sent especialment desastroses per la situació laboral de la joventut de Castelló, condemnada a l’atur o a un treball temporal i extremadament precari si tenen molta sort”.

La diputada recorda que molts joves castellonencs han d’abandonar el seu país perquè no tenen cap futur laboral a la vista, “estem vivint un autèntic èxode de professionals qualificats cap a altres països de la Unió Europea, estem perdent la inversió en formació dels nostres joves dels últims anys i en conclusió el nostre futur”.

Hem de defensar els nostres pobles!

Les grans superfícies estan destrossant les economies locals amb el beneplàcit dels poders públics.

Sovint es fa referència a que “ja es fa a altres països d’Europa” per aconseguir la credibilitat d’una proposta o una idea. No entraré en el debat sobre la falta de criteri propi que tenim al nostre país que açò demostra, però em sumaré per un moment a l’hàbit. Recentment vaig acudir a una xarrada en Bristol sobre la situació d’emergència de l’economia local per la cada volta major presència de grans superfícies, també cada volta més grans. Un problema que també patim al nostre País on estes grans empreses estan acabant amb les economies locals fagocitant-les, fent tancar xicotetes botigues i comerços, enviant a gent a l’atur i oferint preus baixos a costa de pitjors condicions laborals, insensibilitat mediambiental i l’externalització a països subdesenvolupats. Davant açò, es proposava la necessitat d’un impost local a les grans superfícies. Un impost que d’una banda frenara la presència d’aquests gegants als nostres pobles i ciutats i d’altra permetera obtenir uns ingressos que anirien destinats íntegrament a reforçar l’economia local per garantir la seua supervivència. Davant la situació darwiniana actual de lluita i mort dels més dèbils davant els més forts, esta mesura pretén garantir la convivència i integració de grans superficies en les economies locals sense destruir-les i, el que és més, reforçant-les.

Pense que aquesta no és una solució a llarg termini, però que pot servir a curt termini per frenar l’enorme destrossa que aquestes grans superfícies estan generant en els nostres pobles i ciutats. No obstant, aquesta mesura ha d’anar acompanyada de la lluita per un objectiu global més ampli: avançar cap una societat on prime la cooperació i no la competitivitat, on la democràcia als municipis siga allò que regisca els seus futurs per damunt de poders econòmics aliens i on la ciutadania tinga capacitat de generar i redistribuir la seua pròpia riquesa sense la tutel·la o l’explotació de poders econòmics o classes socials superiors.

No obstant, mentre a Anglaterra ja s’estudia i comença a aplicar aquesta mesura, en l’Estat Espanyol patim el major retrocés en aquest sentit de la nostra història amb la reforma de la Llei de Regulació de Bases del Règim Local que planteja el PP, destinada a acabar amb la democràcia local transferint les seues competències a les diputacions, privatitzar els serveis públics locals deixant-los en mans de grans empreses privades i potenciar la desregulació total de l’economia també en els municipis.

Encara que sols fos perquè a Europa ja es comença a fer, hem d’acceptar que hem emprés un camí suïcida i que està a les nostres mans defensar el futur dels nostres pobles i la nostra gent.

Josep Escrig

(@escrig3)

Benvingudes i benvinguts

Aquest és el blog dels joves d'EUPV de les comarques del Nord, un espai on transmetre les nostres idees a la ciutadania i un fòrum d'opinions, participació i informació sobre les nostres activitats- Esperem que ho gaudiu i que participeu.

Salut i República!